La dida

Notes sobre "La dida"
"La dida" és una de les millors i més conegudes narracions de Salvador Galmés. Per això és la que es proposarà com a lectura als alumnes. A partir de la narració de Salvador Galmés se n'ha fet una adaptació teatral, a càrrec de Maria-Antònia Oliver i un curtmetratge dirigit pel cineasta aficionat Miquel Rosselló, allà pels anys seixanta del passat segle, llorencí de naixement i parent justament de Salvador Galmés. 
L'edició que es farà servir és la següent: La dida i altres narracions. Ed. Moll (Raixa, 1976).
La intenció d'aquestes notes, que alhora són un resum de l'excel·lent anàlisi que en fa Pere Rosselló, és que serveixin de guia per als alumnes. Com a tasca final de la unitat didàctica aquestes hauren d'elaborar un treball, d'entre vuit fulls, sobre aquesta narració de Salvador Galmés. Es podran fer servir mitjans tradicionals (paper) o digitals
L'objectiu del treball és assolir les competències bàsiques següents:
– Competència en comunicació lingüística: llegir, escriure, estratègies de producció.
–  Competència cultural i artística.
– Competència en el tractament de la informació i competència digital.
– Competència per aprendre a aprendre.


◆◆◆


"La dida" va ser presentada als Jocs Florals, dos cops, el 1922 i el 1923, i en cap dels dos no va ser premiada. Diguem que la seva fama ve arran de la publicació en el volum Novel·letes rurals, volum publicat per l'editorial Moll dins la benemèria col·lecció Les Illes d'Or.
"La dida" conta la història d'una dida de poble que és contractada per uns senyors de Palma per alletar la seva filla. Ha d'abandonar el poble (l'estada a la ciutat, vista com una mena de presó, oposada a la "puresa" del poble és un dels aspectes més destacats de la narració), el seu fill i el seu home, un cràpula que veu en el didatge una oportunitat única per fer diners. Salvador Galmés sap modular a la perfecció el dolor, l'angoixa, el desplaçament, de la dida i captar la, diríem, presa de consciència social (la narració suggereix de manera implícita una manifesta crítica social a la societat mallorquina de l'època) i personal, en la mesura que se'n tem que està fent una acció que no està "bé", que la duu al rebuig de la falsa filla i el retorn a l'amor maternal envers el fill propi.
"La dida" està narrada per un narrador omniscient en tercera persona, la forma més "clàssica" de narrar, la que predominava en la gran novel·lística del segle XIX. Tot i que notam la voluntat del narrador d'acostar-nos als lectors, el pensament, els desitjos, de la protagonista; ho fa amb recursos com les exclamacions (≪"Pobre filló! I era ella, sa mare, qui li robava alegria i vida per vendre-les a una externa. "Pobre ninet! Ta mare no té cor!"≫) i, sobretot, les interrogacions ("¿Pensau que volgués deixar el seu infantó–agut de sa mare–per nodrir-ne un d'extern? "No, no; de cap de ses maneres!", "Per que (sic) hi havia dides"); també els diàlegs.
La història es pot dividir amb el conegut esquema de plantejament (contractació de la dida i trasllat a Palma); nus (estada a Palma, passeig per la ciutat amb altres dies i tetes, visita del marit); desenllaç (arribada de la mare i del fill, rebel·lió final). L'estructura de la narració està formada per tres seqüències, algunes de les quals, de fet, vénen assenyalades amb arteriscs per l'autor mateix. La primera seqüència acaba i comença igual: "Quin mudament, d'ahir ençà!". Es destaca el trasbals que ha patit la dida amb el trasllat a Palma; sobresurten les referències temporals; la dida, ja des de Palma, rememora el trull que, el dia anterior, li va provocar l'abandó de la casa al poble. La segona seqüència refereix l'estat d'angoixa i neguit de la dia i el passeig que fa per Palma amb altres dides. L'eix central de la darrera seqüència és la consciència que la dia té que ha traït la seva condició de mare i, doncs, renuncia a alletar una externa (la llança sobre unes roques) i retorna amb el seu fill.
La narració transcorre en dos espais, la ciutat i el poble, dos espais que ajuden a perfilar el caràcter de la dida. Aquí Salvador Galmés s'emmarca dins un línia de la narrativa mallorquina que contraposa el món rural, presumptament, pur, sa, de la ruralia, amb l'urbà, malsà, viciós... La casa dels senyors de Palma és captat per la dia com una presó. El camí de retorn al poble podria veure's com una derrota de la ciutat, del mal, de la impuresa.
Les referències temporals externes són constants en la narració, tot i que el temps verdader és el temps interior, psicològic, que viu la protagonista; el seu conflicte personal ve pautat per les vivències del pas del temps.
Sense cap dubte, a "La dida" es poden rastrejar mostres d'una ferma crítica social, de denúncia, si es vol, quant al tracte dels senyors envers els qui no ho són (un dels moments significatius en aquest sentit és quan ens adonam que la dia fa les menjades a part, i és engreixada tan sols per produir llet; "una cabra lletera", tal com es diu, però la intenció primera de Salvador Galmés és traçar un caràcter, un psicologia individual; i els lectors l'hem d'entendre i jutjar dins els seus límits; la dida (només cap al final de la narració, quan ja ha redescobert el seu jo, en sabrem el nom: Tonina) és una dona franca, sense gaire experiència de món, noble; el seu sol nord és la maternitat. I quan s'adona que es desvia d'aquest camí, enfrontant-se amb les dèries del marit, decideix retrobar altre cop el seu jo autèntic: tornar amb el seu filló.